Controvèrsia Jaspers (1988-97)

Es compleix enguany el centenari de la publicació de la primera edició de la Psicopatologia General de Karl Jaspers (Oldenburg, 1883 – Basilea, 1969). Obra de referència incontestable per la semiologia psiquiàtrica del segle XX, patí a la darrera dècada d’aquest (1988-1997) un debat saturant sobre fins a quin punt mereixia rebre la consideració de fenomenològica i especialment d’hereva de la doctrina del filòsof Edmund Husserl (Moràvia, 1859 – Friburg de Brisgòvia, 1938). Entrat el segle XXI l’assimilació de l’obra jaspersiana a la fenomenologia és generalitzada, si bé d’una manera laxa i força aliena al moravià. Els editors de la conferència del Institute of Psychiatry de Londres celebrada el 2005 i publicada a Schizophrenia Bulletin el 2007, Gareth Owen i Robert Harland, afirmen sense gaire contemplacions a la seva introducció titulada Taking Phenomenology Seriously que Jaspers (…) was directly engaging with phenomenology. I Thomas Fuchs donava un lustre abans per clausurada la disquisició a Psychopathology  tot assumint aproblemàticament al seu treball The challenge of neuroscience: Psychiatry and phenomenology today una “descriptive phenomenology” in the sense of Jaspers. La fenomenomenologia d’avui ja no s’atura en Jaspers. Potser no cal, potser només reconèixer que ens orientà quan el necessitàvem.

Sobre la influència husserliana es mostrà contundent German Berrios a la conferència pronunciada a Cambridge el 8 de març de 1988 i publicada l’any següent al Journal of the Royal Society of Medicine sota el títol What is phenomenology? A review, tot concloent that there is little in the philosophical movement called phenomenology (as developed by Husserl and continued by his followers) which is conceptually useful to the construction of a modern theory of description applicable to the signs and symptoms of mental or physical illness.

Qüestiona el 1993 a Comprehensive Psychiatry la convergència entre Phenomenology and psychopathology: was there ever a relationship? es pregunta tot responent de forma expeditiva que this much-talked-about alliance [between 19th-century descriptive psychopathology and phenomenology] was just a marriage of convenience.

No limita el seu argumentari a la manca de relació entre ambdues disciplines sinó concretament la de Husserl sobre Jaspers tot sentenciant que Husserlian phenomenology played no significant role in General Psychopathology, i pretenent que historians of psychiatry have so far failed to show that what Jaspers introduced into psychopathology had any connection with Husserlian phenomenology.

Desplaça les influències cap a d’altres autors: Kant, Dilthey, and Weber seem to have been more important to Jaspers’ ideas than Husserl, particularly in dichotomies such as form/content and explanation/understanding.

Assumida aquesta génesis conceptual [de la Psicopatología General de Jaspers] a través de Kant, Dilthey o Max Weber, recullen la controvèrsia Ramos Gorostiza i González Calvo en la seva contribució de 1995 a El sentido de la psicopatología y el papel de la fenomenología tot contrastant de forma desmenjada la frontal oposició de Berrios (1989-1993) a la lectura prohusserliana de Wiggins, Schwartz i Spitzer (1992):

Las referencias de éste [Jaspers] a la fenomenlogía de Husserl han promovido una discusión que parece no vaya a terminar nunca.

La profunditat de la seva anàlisi els permet una formulació conciliadora afirmant que si bé existe una clara referencia de la Psicopatología General a las Investigaciones Lógicas [de Husserl] no se puede afirmar, sin más, que se hayan captado los conceptos claves de la fenomenología, sino más bien una cierta idea de método que permite a Jaspers resolver cierto tipo de problemas para escapar del psicologismo.

Dos anys més tard, el 1997, reprenien el debat Osborne P. Wiggins i Michael Alan Schwartz al treball Edmund Husserl’s Influence on Karl Jaspers’s Phenomenology publicat a Philosophy, Psychiatry, & Psychology:

G. E. Berrios and Chris Walker have raised doubts about the prior consensus that Jaspers’s phenomenology owed much to Edmund Husserl’s phenomenology. After criticizing this earlier way of reading Jaspers, Berrios and Walker offer differing and novel interpretations of his phenomenology. We agree with the earlier way of understanding Jaspers, primarily as set forth by Michael Shepherd and Herbert Spiegelberg; and we disagree with Berrios’s and Walker’s contentions that Jaspers did not in fact derive much of his phenomenology from Husserl.

Jean-Michel Azorin i Jean Naudin feien seu, amb un arrauxat afany de clausura, el posicionament de Wiggins i Schwartz a les pàgines següents del mateix volum en el seu Commentary on Edmund Husserl’s Influence on Karl Jaspers’s Phenomenology:

Schwartz and Wiggins’s paper clearly shows that Jaspers’s comprehensive psychiatry draws mainly from Husserl’s phenomenology. This thesis enters a current debate opened by Chris Walker and German Berrios about the influence of Husserlian philosophy on Jaspers’s work. This debate, which emerged at the end of the so-called decade of the brain, could be considered perfectly obsolete.

En ferma adhesió als postulats dels novaiorquesos Wiggins i Schwartz (the significant influence that Edmund Husserl’s early work, Logical investigations, exercised on Jaspers’s formulation… Diltheyian procedures were integrated into the Husserlian ones) reblen la seva versió de les influències jaspersianes:

There is no room for Kant in Jaspers’s main principles, and this assumption must lead us to consider the horizon opened by Jaspers, that is, the horizon of a science of meaning essentially built on the lived experiences and the bracketing of any kind of a priori. In contrast to the slight influence of Kant, one idea that emerges is that of the straight impact of Dilthey on both Jaspers and Husserl. We perfectly agree with Wiggins and Schwartz that Jaspers, grounding both on Husserl and Dilthey, arrives at a methodological principle that is all his own, by considering both the connections of the life-stories and the objectivity of symptoms.

Ramos i González (1995) semblen oferir-nos finalment i precisa en les seves consideracions de l’escola wigginsiana, una de les perspectives més comprensives de l’assumpte:

Para Wiggins y col. lo que Jaspers compartiría con Husserl y, por tanto, haría de su proceder fenomenología, es la descripción de los procesos mentales por medio de la intuición representativa, ateniéndose a la evidencia del discurso y la conducta del paciente, sin imputarlos a ningún tipo de teoría causal. Ahora bien, aquí tenemos la prueba más eficaz para hacer ver que esto no es lo que Husserl entiende por fenomenología en sentido estricto. En todo caso, se tratará, más bien, de lo que Jaspers ha entendido por fenomenología.

En aquest garbuix d’influències atribuïdes i negades hi ha opinions per tot i només sembla reunir consens el relativament innocu ascendent de Dilthey sobre Jaspers. Cap altra identificació (penseu en qualsevol combinació possible entre conceptes i noms propis) rebrà subscripció unànime. Però més enllà d’escoles i opinions particulars, el que caldrà saber és de què parlem (més que de qui) quan els psiquiatres continuem apel·lant, per bé o per mal, a la fenomenologia.

Etiquetado , , , , ,
A %d blogueros les gusta esto: